B25_DE QUÈ VIUREM? | Escriptori Professorat

En la primera situació del Batxillerat, que parlava de l’origen de tot plegat, dèiem: “Començarem primer de batxillerat parlant de l’origen de l’Univers. Una qüestió que s’ha tractat des de versions molt diferents. Dels mites de la creació (el Big God, com a exemple) a les diferents teories de la ciència (la més coneguda, la del Big Bang), passant per múltiples relats literaris…”.

I ara toca acabar Batxillerat. Ho farem amb una pregunta molt pràctica: de què viurem?. En principi sembla que la pregunta és senzilla i només ens caldrà anar ressenyant les diverses respostes que es donen des dels diferents àmbits del coneixement… Però, com us venim dient des de fa aproximadament sis anys, res és tan sezill com sembla. Veurem que des dels camps del pensament, de la creació i de la ciència ens interpel·len amb relats que ho qüestionen tot…

Primera sospita. I si la pregunta hauria de ser: Viurem?

“En algun racó llunyà de l’univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l´instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, va ser només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l´astre es va glaçar i els animals intel·ligents hagueren de morir. Algú podria inventar-se un conte semblant, però, tot i així, no expressaria suficientment l´estat llastimós, ombriu i efímer, l´estat estèril i arbitrari en què es troba l´intel·lecte humà dins de la Naturalesa. Hi hagué eternitats en què no existia; i quan tot s´acabi per a ell, no haurà succeït res, perquè no té cap missió ulterior que porti més enllà de la vida humana.” Faula o microrelat, que diríem ara, de Friedrich Nietzsche, introductòria de “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”.

El problema de l’èsser humà és pensar-se com un ésser especial dins del cosmos pel fet de posseir la capacitat de raciocini. Caient així, en un complet antropocentrisme que el du a creure’s el centre de tot. Però, com diu Nietzsche, si poguéssim parlar amb un mosquit veuríem que també ell té el mateix sentiment i que en la seva peculiar visió de l’univers també es considera ell mateix com l’eix principal a l’entorn del qual tot gira.

Segona sospita. I si els humans som els culpables de silenciar-ho tot?

“Hi havia una vegada una ciutat en el cor d’Amèrica del Nord en la qual tots els éssers vius semblaven viure en harmonia amb el seu entorn. La ciutat estava enclavada en el centre d’un mosaic de pròsperes granges, amb camps de cereals i horts on, a la primavera, blancs núvols de flors es bressolaven sobre els verds camps(…)
Llavors una estranya plaga es va estendre per la comarca i tot va començar a canviar. Algun malefici s’havia ensenyorit del lloc; misterioses malalties van acabar amb els ocells de corral; vaques i ovelles van emmalaltir i van morir. Pertot arreu es va estendre una ombra de mort… A la ciutat, els metges es trobaven cada vegada més confusos per les noves classes d’afeccions que apareixien entre els seus pacients. Va haver-hi diverses morts sobtades i inexplicables…
Hi havia una estranya quietud. Els ocells, per exemple… on s’havien anat? També els camins es trobaven silenciosos i desproveïts de tota criatura vivent…
Cap bruixeria, cap acció de l’enemic havia silenciat el rebrotar de nova vida en aquest món així afligit. Ho havia fet la mateixa gent“.
El text pertany al primer capítol, Faula per al dia de demà, del llibre la “Primavera silenciosa” de Rachel Carson.

Ens caldrà parlar de nou d’ecologia. Totes les espècies existents estem compartint espai i altres recursos. Si l’ésser humà vol sobreviure com espècie, ha d’aprendre a conviure amb la resta, a protegir-les si cal. Els recursos venen de l’entorn, no es pot viure aïllat. Els éssers humans som una espècie més, i no som per res imprescindibles per la vida.

Tercera sospita. Acabarem primer amb la intel·ligència?

“Sap vostè per què un llibre com aquest és tan important? Perquè té qualitat. I què significa aquesta paraula? Qualitat per a mi, significa textura. Aquest llibre té porus. Té trets. Si ho examina vostè amb un microscopi, descobrirà vida sota la lent; un corrent de vida abundant i infinita. Quants més porus, quants més detalls vius i autèntics pugui vostè descobrir en un centímetre quadrat d’un full de paper, més «lletrat» és vostè. Aquesta és la meva definició, almenys. Narrar detalls. Frescos detalls. Els bons escriptors toquen sovint la vida. Els mediocres la freguen ràpidament. Els dolents la violen i l’abandonen a les mosques.
Comprèn ara per què els llibres són temuts i odiats? Revelen porus en la cara de la vida. La gent còmoda només vol veure rostres de cera, sense porus, sense borrissol, inexpressius. Aquest és un temps en què les flors creixen a costa d’altres flors, en comptes de viure de la pluja i la terra. Els mateixos focs d’artifici, tan bells, procedeixen de la química de la terra. I no obstant això, volem nodrir-nos de flors i focs d’artifici, sense completar el cicle que ens portaria de tornada a la realitat. Coneixerà vostè la llegenda d’Hèrcules i Anteo, el lluitador gegant, de força increïble mentre trepitgés la terra. Però quan Hèrcules, abraçant-ho, ho va alçar en l’aire, va perir fàcilment. Si no hi ha alguna cosa en aquesta llegenda que es refereix a nosaltres, la nostra ciutat, el nostre temps, llavors estic boig. Bé, això és el primer que necessitem, em sembla. Qualitat, textura d’informació.”

Aquest text pertany a la novel·la “Fahrenheit 451” de Ray Bradbury, publicada el 1953, ambientada en una distopia futurista. El títol ve de la temperatura en la qual crema el paper, ja que una de les característiques dels líders del relat és cremar els llibres per controlar el que aprèn la població.

“Guy Montag és un cremador de llibres, en una societat en què llegir és delicte perquè incita a pensar i a qüestionar el poder, en comptes d’abandonar-se a l’hedonisme imperant recomanat pel govern. La trobada amb una dona fa que el protagonista entri en crisi i es qüestioni la seva feina. Llavors, entra en contacte amb un grup dissident que memoritza els llibres perquè no se’n perdi el missatge. La seva cap l’adverteix i intenta justificar la censura, segons ella adoptada lliurement pels ciutadans per tal de ser feliços i no amoïnar-se amb lectures pertorbadores. El govern el persegueix i ataca la ciutat amb bombes i controls policials, però les persones lliures escapen al camp i es transmeten la literatura oralment esperant el moment en què la societat permetrà de nou el retorn de la cultura” (Viquipèdia).

Els mesos que vàrem viure confinats durant l’any 2020 van posar en evidència alguna cosa que podíem afirmar o intuir, però que mai, fins a aquest moment, vam veure d’una forma tan clara: no sols necessitem l’aliment per a viure, la cultura i l’entreteniment són tan necessaris per a alimentar la nostra ment com ho són les proteïnes per als nostres músculs.

Negar la cultura com a manteniment bàsic de la nostra dieta intel·lectual, espiritual o mental, és tan erroni com pensar que les verdures no són imprescindibles per a la nostra alimentació.

Tot i que l’obra de Bradbuty passa en el futur, escenes com la crema de llibres les tenim recents al segle XX amb el nazisme. La mateixa dictadura feixista de Franco va fer de la censura una de les seves actuacions més quotidianes… Però afortunadament el franquisme es va acabar. Veurem com es va sortir d’aquella situació amb l’anomenada Transició.

Però, seguint al peu de la lletra el llibre, nosaltres també parlarem del futur. No només d’aquí a 10, 20 o 100 anys. Ens preguntarem com serà el món d’aquí a 1000 anys… Mineria als esteroides, caldran ordinadors si portem un xip incrustat, com es desenvolaparan la intel·ligència artificial i els robots…

Quarta sospita. I si les lleis d’Asimov no són tan clares?

“— Fixa’t en tu —va dir finalment—. No ho dic amb esperit de menyspreu, però fixa’t bé. Estàs fet d’un material tou i fluix, sense resistència, depenent per a l’energia de l’oxidació ineficient del material orgànic…, com això —va afegir assenyalant amb un gest de reprovació les restes de l’entrepà de Donovan—. Passen periòdicament a un estat de coma, i la menor variació de temperatura, pressió atmosfèrica, la humitat o la intensitat de radiació afecta la vostra eficiència. Són alterables.
— Jo, per contra, sóc un producte acabat. Absorbeixo energia elèctrica directament i la va utilitzar amb gairebé un cent per cent d’eficiència. Estic compost de fort metall, estic conscient constantment i puc suportar fàcilment els més extremats canvis ambientals. Aquests són fets que, partint de la irrefutable proposició que cap ser pot crear un ser més perfecte que ell, redueix la vostra ximple teoria al no-res“.

“Jo, robot” d’Isaac Asimov.

La mateixa robotista Carme Torras ens posarà sobre alerta: “Aquest gir de la robòtica industrial cap a la robòtica social obre un seguit de nous reptes per a la investigació tecnocientífica alhora que, en posar l’èmfasi en les capacitats cognitives i d’interacció entre persones i robots, propicia la confluència amb les humanitats i, en particular, amb la psicologia, l’ètica i la literatura. Abans d’entrar en aquests últims aspectes, una pinzellada sobre els reptes plantejats pels denominats robots socials: han de ser fàcils de programar per persones no-expertes, intrínsecament segurs, capaços de percebre i manipular objectes deformables, tolerants a percepcions i accions imprecises i, sobretot, estar dotats d’una gran capacitat d’aprenentatge i adaptabilitat a entorns no-predefinits i dinàmics. (…)

Si els robots estan cridats a formar part de la comunitat educativa futura, és important que la societat en general es formi una opinió sobre per quin tipus de robots es vol deixar modelar. Potser a mitjan segle passat era prematur iniciar un debat públic sobre les mainaderes robòtiques, però ara ha esdevingut del tot oportú, fins i tot necessari atès el ràpid desenvolupament dels robots socials. Noves i actualitzades ficcions en la línia dels relats d’Asimov, Dick i Bradbury poden ajudar a obrir un debat fructífer en l’àmbit de l’educació, de la prospectiva tecnològica, i també –com he comentat al principi– en el de la investigació”.

Però, tampoc cal que caiguem en una ideologia oposada al desenvolupament de la revolució digital, a la intel·ligència artificial i a tot avanç científic que es recolzi en la informàtica, absolutament crítica cap a la tecnologia i la seva inserció en el mitjà sociopolític. Ningú s’oposarà a les tècniques espectroscòpiques que s’utilitzen en moltísims contextos, entre ells, els medicaments. Aquestes tècniques s’utilitzen per identificar molècules orgàniques que són els principis actius dels medicaments. Quan es coneix el principi actiu, s’ha de fer l’estudi de la cinètica de la reacció per determinar la seva assimilació en l’organisme. Així mateix, per saber quina és la dosi més apropiada d’un medicament s’ha d’estudiar la seva farmacocinètica. A partir d’aquest context estudiarem la cinètica química de les reaccions químiques. El enzims modifiquen la cinètica d’una reacció. Quins altres factors poden modificar la velocitat d’una reacció química? De què depèn la velocitat d’una reacció química?. Podrem escriure una equació de velocitat per a qualsevol reacció química sempre que primer determinem experimentalment la dependència de la velocitat amb les concentracions dels reactius… No patiu en parlarem de tot plegat.

Ens podem preguntar, té sentit fer una inversió milionària en instal·lacions com el sincrotró Alba a casa nostra, i no fer-ho en polítiques socials o sanitàries? Aquest és un clar exemple de possible argumentació falsa. Els diners que es dediquen a la recerca bàsica acaben repercutint multiplicats en aspectes sociosanitaris. Un clar exemple ha estat la vacuna de la COVID, o, millor dit, les vacunes. Fa uns anys no hauria estat possible un desenvolupament tan accelerat, i això ha estat possible gràcies als avenços científics i tecnològics, fonamentats cadascun d’ells en la recerca bàsica com la que es fa al sincrotró Alba. Mirarem que fan allà dintre.

Però tampoc estaria malament canviar algunes actuacions tecnològiques. En un món amb una crisi ambiental a l’ordre del dia, és cada vegada més necessari tornar a optar per productes fabricats localment enlloc de consumir mercaderies que han de creuar el planeta des del punt de fabricació fins al de consum. Gràcies a la digitalització del disseny, fabricants d’arreu del món s’agrupen per unir esforços i millorar uns dissenys comuns que després poden fabricar i comercialitzar a nivell local. Un clar exemple d’aquesta dinàmica és la comunitat Opendesk en què fabricants d’arreu d’Europa comparteixen dissenys de mobiliari que fabriquen en les seves ciutats. Així mateix, també es pot compartir el disseny de les mateixes màquines.

Serà un dels robots d’Asimov qui ens donarà la pista sobre la nova sospita: “Què perjudica la Humanitat? El desequilibri econòmic, principalment, qualsevol que sigui la causa! No creu vostè?”.

Cinquena sospita. A veure si estarem parlant d’economia?

“Què perjudica la Humanitat? El desequilibri econòmic, principalment, qualsevol que sigui la causa! No creu vostè?“.
Seguim amb l’obra d’Asimov i el robot que ens va qüestionant la nostra societat.

La nostra societat i manera de viure, cada vegada més, té un lligam molt fort amb l’economia global. Les crisis econòmiques, com l’actual, fan que les persones es plantegin el futur preguntant-se, malauradament, de què viurem?

Per entendre-ho, farem servir aspectes de la matemàtica. Utilitzarem el càlcul de derivades en l’estudi de funcions com a models per a representar de la forma més precisa possible la realitat d’un fenomen econòmic, i per tant, ajuda en gran mesura al seu enteniment i a la predicció del seu comportament, per així prendre les mesures necessàries i, més important encara, que s’ajustin millor davant d’un problema actual o un problema que està per arribar.

Però també el càlcul integral, que la seva aplicació és de gran importància per a l’anàlisi financer i econòmic d’un negoci, empresa, estat o nació. No serem capaços de respondre a la pregunta inicial, però les integrals són part fonamental en el càlcul de funcions que serveixen com a models per a representar de la forma més precisa possible la realitat d’un fenomen econòmic.

No ens podem oblidar que el futur de les empreses també és una gran incògnita. Les coses canvien a una velocitat de vertigen. Estudiar, preveure, adaptar-se i anticipar-se als canvis que es van produint permetrà a les empreses de tota mida triomfar en aquesta evolució social. Per això, en aquesta situació, veurem un tema tan important com la direcció estratègica que no és si no analitzar cap a on volem i podem anar i buscar els camins més eficients per arribar-hi.

Però el robot ens ha parlat de desequilibri econòmic… L’economia i el progrés material creixen, però alhora també ho fan les desigualtats socials. Les lleis implacables del sistema capitalista ofeguen els drets de les persones, cada cop més empetitits (com la tecnologia que ens envolta). D’un temps ençà la vida és més cara, les condicions laborals són pitjors i l’accés a la vivenda per a moltes famílies sembla un impossible. Una triple combinació que dibuixa un panorama tan trist com preocupant. Pot ser caldria anar plantejant solucions relacionades amb l’economia col··laborativa, l’economia social i solidària.

Organització.

Aquesta SA està organitzada en els apartats característics del Batxillerat: